CD Castelló 1-2 Girona FC. Vint-i-tres de maig del 2009. Després de mig segle entre Regional i Segona B, el Girona afrontava la recta final del seu retorn a la categoria de plata del futbol espanyol amb el neguit de qui sap que no pot permetre's ni un pas en fals. L'ambient entre l'afició gironista, molt engrescada durant una increïble primera volta en la qual van sumar trenta-un punts, s'havia refredat amb la lògica pèrdua de gas de l'equip. El corrent d'opinió dominant creia que el somni blanc-i-vermell al futbol professional tocava a la seva fi, i més després de la destitució d'Agné just després de quedar-nos amb els equips del pou a tocar, a falta de cinc jornades. Salamero, amb el record del tàndem amb Ricardo que ens va dur a Segona B a Alcalá, quedava al comandant de la nau poc abans d'un final que hom presumia nefast.
Amb aquest panorama, la convocatòria de la Penya Immortal per anar a Castelló no va ser de les més exitoses. Un servidor, amb vint anys, passió pels colors i la perspectiva de passar un cap de setmana amb amics a la costa valenciana quan ja començava a fer caloret, no s'ho va pensar dos cops. A més, em feia il·lusió conèixer un estadi que havia estat de Primera com és Castàlia. També val a dir que aleshores encara no havia estat al Mini Estadi i a Cartagonova, tots tallats pel mateix patró.
Però bé, passem a relatar les vivències d'aquella tarda. Entre l'expedició arribada en autocar des de Girona i la gent que venia en els seus propis cotxes, ens vam ajuntar uns quaranta gironistes a la zona visitant. Molt lluny dels grans desplaçaments de la dècada que va seguir, però amb el mateix sentiment. Recordo que hi havia en Ramon Vilaró, que l'any següent ocuparia la presidència del club, i que per l'entrada ens van clavar la gens menyspreable xifra de vint-i-set euros. Ai, el que s'arribava a pagar quan encara no ens creiem això de la crisi!
Mentre el sol que tocava de ple la nostra graderia ens anava socarrimant, va començar el partit. El Girona no va voler arriscar massa, s'havia de dur a terme una operació neta i precisa, sense filigranes. Just el contrari del que va ser la primera part. El perill el portaven els albinegres, el gol va ser albinegre (Rafa Ponzo no va blocar una pilota després d'un xut i ja hi vam ser) i la tremolor de cames, blanc-i-vermella. Bé, blava aquell dia.
Durant molts minuts la nostra presència a l'àrea rival va limitar-se a algunes aproximacions sense gaire esma i un pal de Matamala que ens feia pensar que els déus del futbol ja s'havien oblidat d'aquest modest però esforçat club. Però aleshores va passar, va aparèixer ell. Sense que ningú l'esperés. Gerard López, el frustrat fitxatge estrella del Girona que s'havia passat més temps lesionat que sobre la gespa des de la seva arribada a Montilivi, va deixar per sempre més la seva empremta a la història de l'entitat. I no exagero. Sense aquells tres punts, ni penal de Kiko Ratón, ni Almería, ni Dépor, ni Lugo, ni res.
Seria un atemptat contra la memòria del gironisme obviar el paper tan important en el que ara relataré d'un petit gran home: Alberto Manga. El número sis de l'equip dirigit per Salamero va establir una autèntica "connexió granollerina" amb Gerard, com bé van relatar els amics de la malauradament desapareguda Ona FM. Dues delicioses passades en profunditat superant un munt de cames de defensors rivals, i un davanter murri que ens va recordar per uns instants al que havia arribat a disputar una Eurocopa... i voilà! Marcador capgirat en només dos minuts, i deliri entre els patidors gironins.
Poques vegades he celebrat tant un gol. Afònic, fregant la insolació i conscient que aquella victòria ens donava la vida, crec que només em va faltar abraçar als guàrdies de seguretat. Algú va, literalment, esparracar una ampolla d'aigua de litre i mig durant la pinya de bogeria gironista que es va formar després del segon gol, deixant-me xop. I crec que mai m'ha importat tant poc. A més, amb aquella calda la meva samarreta Diadora amb l'adhesiu de Codere al davant (segur que més d'un encara la guardeu a l'armari) va assecar-se en un tres i no res.
Poc menys de mitja hora quedava pel final. Uns minuts per seguir animant amb la veu que no teníem. L'àrbitre va xiular tres cops i ens va alliberar del patiment. Estàvem segurs que ja tot depenia de nosaltres mateixos. No guanyàvem lluny de casa des del debut a Vigo, amb aquell històric gol de Jaume Duran, però en aquell moment no importava res més que aquella victòria. Salamero amb cara de "me encanta que los planes salgan bien", gent parlant de com el Betis acabava de baixar a Segona i el veuríem a Montilivi com els nostres avis l'havien vist a Vistalegre. Farra nocturna per celebrar-ho en la qual algun va acabar banyant-se a la platja amb el mòbil a sobre i tot. I jo, ben feliç, pensant que potser el Girona no és l'equip que més guanya... però quan ho fa és l'hòstia!
Francisco J. Lara
Comentaris