La victòria envers el Llevant, i en conseqüència, l'assoliment dels trenta punts a la dissetena jornada, van provocar que comencessin les comparacions entre el curs realitzat fa dues temporades i l'actual. Unes comparacions fonamentades en la quantitat de punts que ostenta l'equip, amb la bona dinàmica d'aquest, i amb la línia creixent que des que va començar el curs està mostrant, i unes comparacions, val a dir, molt engrescadores, i és que sobre la taula, plantegen la possibilitat que els homes de Pablo Machín igualin o millorin aquell curs 14/15, que va acabar esdevenint el millor de la història del club.
A part de posseir els mateixos trenta punts, d'haver fet de Montilivi un fortí, de superar amb escreix la diferència entre gols a favor i en contra, de ser un dels equips més golejadors i alhora, un dels menys golejats, i de comptar amb el mateix entrenador i també alguns dels futbolistes, aquell Girona que amb vuitanta-dos punts va assolir la millor temporada de la història, i l'actual, no s'assemblen en res. Només comparteixen estadístiques, noms, registres, però res més. Res d'això serveix per res. Només per afegir pressió i provocar nervis si en algun moment del curs no es segueixen fil per randa els passos de dues temporades endarrere.
Cada curs té el seu propi ritme. La història es va escrivint jornada a jornada, i complicat és repetir-ne dos d'idèntiques. I fatídic, voler escriure'n dos d'idèntiques. El context és impossible que sigui el mateix. El calendari tampoc. El joc, en aquest cas, tampoc. La totalitat del vestuari tampoc. Les dinàmiques tampoc. I per tant, voler posar com a model aquell curs, és un error. De fet, els grans èxits aconseguits en el món del futbol sovint no tenien precedents. El fet de no tenir un mirall on mirar-se sempre permet més llibertat, permet que tot sigui espontani, com va succeir fa dues temporades quan el Girona va realitzar aquell gran any.
La pressió d'haver d'estar a dalt ja no la podem eludir. Tenir el cinquè pressupost més alt de la categoria, tot i que Pablo Machín no ho hagi volgut admetre mai, ens obliga a estar allà, lluitant amb els més grans. El gran rendiment durant els últims cursos, o la qualitat dels reforços, també. Però està clar que, tret d'això, que és innegociable, deixem que la resta flueixi i segueixi el seu camí, i no obliguem a seguir-ne un altre de ja pautat.
Jordi Pineda.
Comentaris