Conscients de la dificultat de visitar el Alcoraz, on l'Osca feia dos mesos que no hi perdia, i d'on havien sortit escaldats equips de la talla de l'Oviedo, els homes de Pablo Machín afrontaven el repte conscients que, d'acabar amb final feliç, mantindrien a la classificació la privilegiada segona posició, i augmentarien fins a cinc punts la distància, no només amb els aragonesos, sinó també amb molts d'altres clubs que pugnen per un lloc al play-off.
Amb l'única novetat del retorn de Bono a la porteria, respecte a les alineacions que Pablo Machín havia presentat en dues les últimes cites contra el Lugo i l'UCAM, el Girona va saltar al camp amb l'eix format per Ramalho, Alcalá i Pablo Marí, els carrils per Sebas, que un cop més va tornar a guanyar la partida a Cifu, i Aday, amb el mig del camp per Pere Pons i els incombustibles Borja i Portu, i la davantera per un Samuele Longo, de nou, molt espès i erràtic, que igual que envers el Lugo, va perdonar en més d'una ocasió la sentència quan el tant ja es cantava.
Sense gairebé temps que els aficionats gironins s'asseguessin davant el televisor per sintonitzar el matx, Nagore, rematant de cap una centrada lateral de Vadillo, va enviar al fons de les xarxes defensades per Bono, que podria haver fet més, l'un a zero. Un cop dur pels nostres, i un gerro d'aigua freda, més aviat, congelada, al que si més no, el Girona es va saber sobreposar amb excel·lència, mitjançant una centrada a l'àrea extraordinària d'Aday, que va controlar de manera inversemblant Portu per acabar definint davant Herrera, i fer pujar així l'empat a l'electrònic deu minuts i escaig després que els locals donessin el primer cop. Però la reacció no va acabar aquí. El gol matiner dels blaugrana semblava haver donat impuls als de Machín, i buscaven jugada rere jugada el segon, quedant-se en diverses ocasions molt a prop. Però no va ser fins passada la mitja hora de joc quan, una pilota penjada a l'àrea per Alcalá, que Portu va prolongar amb una acrobàcia típica de karate cap a Borja, va acabar amb l'un a dos al marcador. En aquesta ocasió, amb papers intercanviats. Portu va posar la màgia, i Borja el gol. Un gol que, ni va frenar l'embranzida del Girona, ni va provocar la reacció d'un Osca que només s'apropava als dominis de Bono en ocasions aïllades, i quan ho feia, era amb poc perill. Si més no, el primer temps va acabar sense cap novetat més, emplaçant-se aquestes per un segon temps que es preveia mogut, i si més no, intens.
Amb la victòria provisional, el Girona se situava segon en solitari, a l'espera del partit del Sevilla Atlètic, que va acabar guanyant, i a quatre del líder, el Llevant, que finalment no va poder disputar el seu partit enfront del Rayo Vallecano per condicions climatològiques adverses. Sense canvis a cap dels dos equips, es reprenia el joc, amb encara quaranta-cinc minuts per endavant. L'Osca, necessitat d'atacar, va sortir a intentar dur la batuta del matx, mentre que els de Machín, sòlids i contundents al darrere, intentaven sortir al contra cop i sentenciar, en algun d'ells, el partit. Si més no, el desencert de Samuele Longo de cara a porteria no ho va permetre, i l'agonia es va allargar fins a l'últim minut del temps d'afegit. Això sí, final feliç, i és que l'electrònic no es va moure més, en part, gràcies també a la solvència de Bono sota pals, reivindicant-se així després de la inesperada suplència la passada jornada envers el Lugo.
Marxa el Girona, per tant, no només amb tres punts al sac, sinó també amb la sensació que aquest equip pot fer història. De fet, era el mateix Pablo Machín qui reconeixia en declaracions post-partit, que aquesta era la millor plantilla que havia dirigit. No només durant la seva etapa al Girona, sinó també en tota la seva carrera com a tècnic. Veurem si al final, el tècnic sorià aconsegueix deixar en anècdota els vuitanta-dos punts que fa tres anys van estar a punt de convertir-se amb un ascens, i finalitzar el curs d'una vegada per totes, amb final feliç.
Jordi Pineda.
Comentaris