Fa dos anys, amb la temporada dels vuitanta-dos punts, magnífica i maleïda, el Girona escrivia una pàgina brillantíssima de la seva història, i alhora, una de les més tristes pel seu ja conegut final. Aquell equip que tenia una presidència buscada per la policia, i un guirigall als despatxos, amb problemes de tot tipus, es va sobreposar a tot, i amb gent de casa i jugadors que no havien triomfat a altres llocs, va construir un bloc amb Pablo Machin com a arquitecte, que va arribar fins a l'últim alè, amb l'ascens a tocar.
L'any passat, amb l'arribada dels nous caps, es va solucionar la part de despatxos, però es va començar molt fluix, i mig deprimits fins a mitja lliga. Al final es va tornar a tenir l'ascens molt a prop. Aquest any, amb un gran equip i un fons d'armari, segurament, dels millors de segona, es torna a anar a totes, amb jugadors que excel·leixen en totes les línies. Aquest mateix diumenge, el bloc, l'equip, els valents que van anar al camp, el cos tècnic, la directiva i els jugadors, es van posar el "mono" de feina i es van deixar la pell arrossegant-se pel fang, literalment, per aconseguir una victòria de coratge i perseverança. No sabem com acabarà en aquesta ocasió, però crec que Montilivi ha d'omplir-se, per demostrar a aquesta gent que volem ser de Primera. Si fos per implicació, el mes d'abril pujaríem. Però això és futbol. Fantàstic i cruel alhora.
Mentrestant, i a poc a poc, a Girona capital i província, les samarretes blanc i vermelles comencen a ser portades per nens i no tant nens, orgullosos dels seus colors, perquè el patiment també uneix i crea vincles, i aquest equip es mereix que la 'lluita contra el temps' acabi amb el sol de primera visitant cada quinze dies Montilivi. Perquè només qui s'ha enfangat fins a les orelles, i no ha pujat d'altres maneres (sense més comentaris), sabrà apreciar el premi gros que tant volem. Endavant Girona!!
Lluís V.S.
Comentaris