L'equip rendeix de manera espectacular des de l'inici de curs. Per mèrits propis, Borja i Portu s'han fet indiscutibles a la mitja punta, i Sandaza i Longo, conseqüència del gran treball realitzat i la indiscutible qualitat i olfacte de gol, al davant. I si bé és cert que diuen que quan quelcom va bé millor no tocar-ho, a vegades, l'ocasió mereix realitzar excepcions, per mínimes que siguin. I no és menys cert que Pablo Machín aquest curs ha repartit força els minuts, i és que a excepció de Cámara, tots han disposat de protagonisme, alguns més i d'altres menys. Però dos jugadors encara no han debutat al campionat de lliga: Richy Álvarez, per motius obis, i és que abans de l'inici d'aquest va patir una greu lesió de la qual s'està recuperant, i Felipe Sanchón. Aquest, enguany, a excepció de puntuals problemes físics, porta a disposició del míster en plenes condicions des del començament, però fins a la data s'ha hagut de resignar tan sols a entrar en algunes convocatòries, quan l'allau de baixes ho requeria.
Ens hem de remuntar al curs passat per entendre el canvi dràstic de rol del davanter barceloní. L'equip no passava per un bon moment, especulava amb el descens, i Felipe tampoc es trobava en les millors condicions. Ja no era aquell Felipe que uns anys abans havia brillat, i de la nit al dia, malgrat haver estat indiscutible durat tota la primera volta, va passar a no entrar ni a les convocatòries, conseqüència també de l'arribada de Dejan Lekić, Cristian Herrera, i de la recuperació del lesionat Rubén Sobrino. La victòria per dos a un envers el Bilbao Athletic a Montilivi, ara fa més d'un any natural, va esdevenir l'última aparició a la lliga del barceloní. Aleshores va ser substituït al descans, i ja acumula més de mig centenar de partits sense protagonisme en lliga. Amistosos, la Copa Catalunya, i el partit de Copa envers l'Osca, les úniques oportunitats on Felipe, el jugador de tots els temps que acumula més partits amb l'elàstica gironina, i el segon màxim golejador històric, a tan sols dues dianes del primer, Jandro Castro, s'ha pogut tornar a vestir de curt.
És cert que a l'estiu, quan va renovar, va quedar clar que el seu rol no seria en absolut el de solista. Però d'aquí, a no haver ni debutat encara. Només per tot el que ha donat a l'entitat, la seva implicació, demostrada un cop més aquest hivern rebutjant ofertes importants de Segona B per seguir a Montilivi aportant el seu gra de sorra per assolir l'anhelat ascens, tot i haver de tirar un any de la seva carrera, i el seu silenci, malgrat no comptar gens, continuant treballant igual de bé, i aportant des de fora el màxim possible, malgrat el nul optimisme que transmet la seva situació esportiva, mereix tenir alguns minuts, per pocs que siguin. Tornar-se a sentir futbolista ell, i tornar a gaudir de la seva màgia la graderia. Un exemple a seguir per a molts, i un dels millors professionals, en tots els sentits, que pugui haver passat per Montilivi.
Enguany, tinguem o no el plaer de tornar a veure'l sobre el verd de Montilivi, si més no, per la meva part, només puc dedicar-li elogis i paraules d'agraïment. I desitjar-li, després que recentment confirmés que el curs vinent no seguirà, no només molta sort en el seu futur, sinó també un comiat a final de curs, o tant de bo un a reveure, inoblidable, a l'altura del que mereix. I per això, què millor que l'històric i anhelat ascens a la màxima categoria del futbol estatal?
Jordi Pineda.
Comentaris