La victòria a Numància, que va permetre recuperar les bones sensacions i la possibilitat de certificar l'ascens de forma virtual davant d'un Tenerife que al mateix temps pugnava perquè això no succeís, i esgotava les seves últimes opcions d'enganxar-se a la lluita per l'ascens directe, obrien la porta a un espectacle que prometia aixecar passions. Ambdós havien de sumar, uns amb més urgència que altres, però la necessitat de punts incitava a totes dues esquadres a fer un pas cap endavant i al mateix temps a protegir la rereguarda des de la possessió de la pilota i el control d'un encontre que va acabar esdevenint una bogeria, alterant-se minuts d'assetjament dels visitants amb altres dels locals, i alguns d'anades i vingudes constants.
Pablo Machín, sense Richy, lesionat de llarga durada, Mojica, recuperant-se encara d'una lesió que sembla complicar-se, ni Granell, absent per unes molèsties musculars, va haver de recórrer al fons d'armari per completar un onze competitiu capaç de saltar a l'Heliodoro Rodríguez López a la caça dels tres punts. Bono, que va repetir sota pals, guanyant una jornada més la partida a René, va completar un partit escandalosament excel·lent, salvant en diverses ocasions al Girona de l'abisme, i evitant gols amb aturades inversemblants, reivindicant així la titularitat que durant l'aturada de seleccions va perdre. Per davant seu, Ramalho va tornar en detriment d'un Kiko Olivas que havia patit molt a l'esquena durant les últimes jornades, i Alcalá i Juanpe el van acompanyar. Pablo Maffeo, consolidat al perfil dretà, i Aday, sense competència a l'esquerrà, van ocupar ahir els dos carrils. Al doble pivot, parella de gironins inèdita aquest curs. Eloi Amagat, suplint la baixa d'Àlex Granell, va acompanyar a l'indiscutible Pere Pons. Borja i Portu van ser els encarregats de portar la màgia a dalt, mentre que Sandaza, com és habitual en ell, va esdevenir un corcó pels defensors visitants. Per la seva banda, Pep Martí va poder comptar amb l'onze de gala per enfrontar la cita, amb el talentós Amath, recuperat finalment de les seves molèsties, com a màxima referència ofensiva.
Gens va tardar el Girona a imposar-se tàcticament al Tenerife, que va haver de recular i resistir les envestides gironines, esperant sortir amb perill al contracop i colpejar primer. Enguany, això no va succeir, i una internada a l'àrea de Fran Sandaza als cinc minuts va estar a punt d'esdevenir el zero a un, però Dani Hernández va posar el peu en última instància per evitar el gol dels visitants. I si bé és cert que les forces es van anar igualant, esdevenint la cita un duel tàctic al mig del camp, amb els dos equips molt ordenats i molt previsibles en atac, prioritzant no encaixar a anotar, una genialitat del mateix Fran Sandaza a escaigs deu minuts pel descans, ajudat per la fortuna en els rebots, va fer pujar el primer gol de la tarda al marcador. Encara atordits pel fort cop que això els va suposar, una centrada mil·limètrica de Borja al cap d'Alcalá va acabar amb el segon just un minut abans del quaranta-cinc, que va desencadenar un silenci sepulcral a l'Heliodoro, conscient de la magnitud de la tragèdia, i és que amb la derrota, s'acomiadaven de les opcions d'ascens directe. Enguany, una trepitjada absurda de Ramalho a l'àrea gironina en la següent acció, que l'àrbitre va veure i va penalitzar, va acabar amb el gol de Suso Santana des dels onze metres. Una diana que va desestabilitzar al Girona i li va fer molt de mal de cara a encarar uns següents quaranta-cinc minuts trepidants per qualsevol aficionat, però fatídics i desconcertants per ambdós tècnics.
Des del primer minut va regnar el descontrol. Anades i vingudes, imprecisions i errades greus. Borja García va protagonitzar la primera just als cinc minuts, en etzibar una puntada de peu a Suso Santana dins l'àrea, que el col·legiat no va dubtar en penalitzar, assenyalant de nou la pena màxima. Ara bé, Aarón Ñiguez, l'encarregat en aquesta ocasió de llençar-lo, va voler sorprendre a Bono executant-lo a l'estil Panenka, i el va enviar directament fora. Una nova guerra d'aigua freda pels locals que va permetre als homes de Pablo Machín respirar, però no durant gaire estona, i és que escassos minuts després, un xutàs d'Alberto primer, inapel·lable per Bono, i un remat d'Amath en boca gol en la següent jugada van servir per capgirar l'1-2. I faltant menys d'un quart d'hora pel final, el Girona veia com se li escapava un partit que havia dominat durant tot el primer temps, però que no havia sabut gestionar en el segon. Un nou entrebanc davant un rival directe reduïa la distància respecte al tercer, el mateix Tenerife, a tan sols cinc punts faltant vuit jornades pel final de lliga, però aleshores va aparèixer Rubén Alcaraz. Castigat per Machín després de l'absurda expulsió a Reus ara fa un mes, havent-li passat Eloi Amagat pel davant, el migcampista barceloní va tornar a tenir minuts per reivindicar-se, i els va aprofitar per igualar l'electrònic tinerfeny amb un llançament de falta directa des de la frontal, on poc va tenir a fer el porter local.
Amb el 3-3 assolit a l'Heliodoro Rodríguez López, l'empat del Cadis a l'Alcoraz i la derrota de l'Oviedo a l'Anxo Caro, el Girona segueix situat vuit punts per sobre del tercer, el mateix Tenerife, i del quart, el Getafe, que va aprofitar la victòria a Alcorcón per retallar distàncies. Per la seva banda, el Cadis segueix cinquè a nou, i l'Oviedo sisè, a deu. El Llevant, líder en solitari des de fa ja moltes jornades, queda ara deu punts per sobre, però enguany, encara ha de jugar el seu corresponent compromís de la vigent jornada, al Ciutat de València davant del Reus. Faltant vuit jornades per la conclusió del campionat, el Girona encara rebrà UCAM Múrcia, Osca, Alcorcón i Saragossa a Montilivi, mentre que visitarà els estadis del Lugo, el Llevant, el Nàstic i el Còrdova.
Jordi Pineda.
Comentaris