La història tornava a citar-se amb el Girona. Una victòria davant l'Alcorcón, malgrat que el Getafe hagués fet els deures vint-i-quatre hores abans, deixava als homes de Machín a només dos punts de certificar matemàticament l'anhelat ascens, faltant-ne encara nou per jugar. Una xifra que, en no poder superar l'Alcorcón, es va duplicar, i a l'espera dels resultats que Getafe i Cadis, quatre i sis punts per sota respectivament, aconsegueixin en les pròximes dates, el Girona, sumant-ne quatre en les tres jornades restants, dependria de si mateix per promocionar per primera vegada en els seus vuitanta-cinc anys de vida a la màxima categoria del futbol estatal. El Nàstic, en un 'matx-ball' per evitar el descens al Nou Estadi, el Saragossa, que visitarà Montilivi virtualment salvat si res es torça, i el Còrdova, també en la terna per no caure entre els quatre últims, seran les tres pedres en el camí que el Girona haurà de superar per assolir satisfactòriament el seu ambiciós objectiu.
Amb la baixa d'última hora d'un Aday amb molèsties, i les ja conegudes d'Alcaraz i Àlex Granell, Pablo Machín va optar per donar entrada a Mojica i Eloi. Sandaza, complert el cicle d'amonestacions, també va tornar a l'onze, en detriment de Borja García, igual que Kiko Olivas i Maffeo, que van deixar a la banqueta a Ramalho i Cifu respectivament. I és que la revolució de Pablo Machín va ser notòria en un onze on, respecte al presentat l'última jornada a Llevant, només van repetir sis homes: Bono, Alcalá, Juanpe, Pere Pons, Portu i Longo. A l'altra banda, tampoc va escatimar en revolucions el tècnic de l'esquadra madrilenya, i és que les dues màximes referències ofensives de l'equip, David Rodríguez i Óscar Plano, no van ser de la partida, mentre que Iván Alejo, lesionat, va esdevenir la principal absència d'un Alcorcón que el va trobar molt a faltar al mig del camp.
Malgrat que la intenció de jugar amb Eloi Amagat era la de tenir control i sortir amb criteri des del darrere amb la pilota, trobant l'equilibri entre defensa i atac, el plantejament de l'Alcorcón va anul·lar les intencions d'un Pablo Machín que de fet, va haver de rectificar al descans. L'Alcorcón se sentia molt còmode. Esperava al darrere les envestides gironines, i sense gaires problemes recuperava esfèriques per sortir amb velocitat al contraatac. L'equip local era incapaç d'arribar amb perill a la porteria de Dmitrović, i tan sols amb dues jugades a pilota aturada, gairebé consecutives, a l'equador del primer temps, va aconseguir posar la por al cos dels madrilenys. Primer Mojica va aprofitar una falta indirecta des de la frontal per etzibar un xut molt potent que va sortir fregant el travesser, i posteriorment, Eloi Amagat, sol al cor de l'àrea gran fruit de l'estratègia d'un córner, va obligar a lluir-se al porter visitant, que va salvar amb una mà inversemblant una rematada del gironí que avançava en direcció a l'esquadra. Però un Girona desconegut va continuar sobre la gespa, davant d'un Alcorcón també molt inefectiu en atac, i el primer temps, sense novetats notòries en els següents vint minuts llargs, va finalitzar igual que havia començat, amb el zero a zero a l'electrònic del Municipal.
L'entrada de Borja García per Eloi Amagat a la represa i l'embranzida de Johan Mojica van canviar l'esdevenir d'un partit que va agafar els colors blanc-i-vermells d'un Girona que va oferir la seva millor versió de joc. Una genialitat del mateix Mojica als cinc minuts de la segona part ja va estar a punt de sorprendre un Dmitrović que en la jugada següent veia com Portu rematava absolutament sol davant seu una excel·lent centrada del colombià a la que enguany, no va poder donar bona direcció. Però l'assetjament a la porteria visitant no va finalitzar aquí, i Borja García va plantar-se altra vegada a l'àrea petita, però no va poder resoldre satisfactòriament quan mig Montilivi ja celebrava el gol. Ni Longo i Sandaza per ocasió doble, ni tampoc Maffeo en la següent acció van encertar a rematar sols davant de porteria dues centrades magnífiques d'un Mojica que minuts després va servir en safata el gol a un Portu que, sense oposició davant l'arc del rival, va tornar a errar. Dos minuts més tard, de nou en el mà a mà amb Dmitrović després d'una excel·lent acció de Pere Pons, el murcià va preferir no ser ell qui finalitzés la jugada, i en l'intent de cedir a Fran Sandaza la pilota, va desaprofitar una altra manifesta oportunitat per fer pujar l'un a zero al marcador. Una tímida aproximació de l'Alcorcón al minut vuitanta va esdevenir l'únic ensurt d'un Montilivi que no donava crèdit al què estava veient. Fins a set ocasions altament manifestes de gol havia desaprofitat l'esquadra de Pablo Machín, a les quals es va sumar una rematada de Cristian Herrera a boca de canó en temps d'afegit que, no cal dir-ho, va marxar fregant el travesser.
Malgrat disposar de clares ocasions per decantar la balança del cantó local, ahir la pilota no va voler entrar, i en un dels partits més importants de la temporada el Girona es va encallar davant d'un Alcorcón molt ben posicionat al darrere i amb certa perillositat al contracop. El punt, com va dir Machín en declaracions posteriors a l'encontre, no es pot entendre d'una altra manera que no sigui la de sumar jornada rere jornada per aproximar-se a l'objectiu final. Al premi gros, que en diu ell. I per arribar aquí, tot el que sigui sumar i continuar depenent d'un mateix serà positiu. El Nàstic de Tarragona, que estrenarà entrenador, espera al Nou Estadi en la que serà una final per assolir la permanència, o pel contrari, certificar virtualment el descens.
Jordi Pineda.
Comentaris