La punxada del Getafe en mans del Valladolid d'Isaac Becerra i Jaime Mata, juntament amb l'empat del Cadis davant el Sevilla Atlètic, brindaven al Girona la immillorable oportunitat de coronar-se equip de Primera Divisió al Nou Estadi de Tarragona. 1500 incondicionals esdevenien els escollits per presenciar un dia que podia esdevenir històric per l'entitat. Un empat valia, i per descomptat, una victòria també. Enguany, el Nàstic, només un punt per sota de la permanència després de la derrota de l'Alcorcón, veia llum al final del túnel, i és que amb tan sols una victòria aconseguia dependre d'ell mateix en aquestes dues últimes jornades per certificar la permanència.
Pablo Maffeo, malgrat els problemes físics patits durant la setmana, va seguir com a titular al lateral dret, mentre que Mojica va guanyar la partida a un Aday també tocat. Ni la porteria, amb Bono, ni l'eix, amb Ramalho, Alcalá i Juanpe, van patir modificacions. Pere Pons i Granell van repetir en l'indiscutible doble pivot gironí, mentre que Portu va acompanyar a Samuele Longo i Fran Sandaza en punta d'atac. El Nàstic, sense Tejera, sancionat, ni Emaná, lesionat, va optar per mostrar la seva cara més ofensiva, dins les limitacions existents, amb Juan Muñiz, Manu Barreiro i Uche com a principals amenaces en el debut de Nano Rivas a la banqueta tarragonina.
Immillorable inici amb un gol matiner de Pablo Maffeo. Escassos trenta segons havien transcorregut quan el carriler barceloní es va plantar dins l'àrea gran amb un bon control orientat i va batre Manolo Reina amb un ras i precís llançament creuat. La tranquil·litat de saber que un gol no trastocava els plans, enguany, no va ser suficient per mantenir el tipus davant d'un Nàstic que, malgrat no reaccionar en un principi, va anar creixent, sobretot al segon temps. Primer va ser Pere Pons qui, entre llàgrimes, va haver d'abandonar el verd quan escassament s'havien complert vint minuts. El relleu, Borja García, va esdevenir una clara declaració d'intencions de Machín, partidari de sentenciar un rival tocat i enfonsat quan abans. Però amb prou feines Manolo Reina va haver d'intervenir.
Només començar la represa, Maffeo va tirar-se a terra i Cifu va haver d'entrar d'urgència per rellevar al defensor barceloní, i golejador improvitzat, que des de ja feia molts minuts que mostrava clars signes de patiment per mantenir el ritme que el seu adversari li exigia. Una recaiguda que va esdevenir el preludi d'una desfeta en forma de golejada. Al minut cinquanta-cinc va començar tot. Manu Barreiro, davant la passivitat d'Alcalá, va saltar per rematar una centrada d'Uche a gol. Cinc minuts va tardar el Nàstic a capgirar del tot l'electrònic, i és que Uche, des de molt lluny, va aconseguir el segon tant amb la complicitat d'un Bono que no va tenir la seva millor nit. Tampoc la defensa, que en el tercer gol va permetre la internada de Barreiro i la posterior humiliació d'un Uche, que a l'àrea perita la va remenar com va voler i va sentenciar, posant molt costa amunt l'ascens gironí. Dues rematades de Portu i Cristian a les acaballes van posar punt final a un encontre per oblidar ben aviat, i començar a pensar en el de diumenge vinent davant el Saragossa.
Enguany, la derrota va esdevenir dolorosa per la forma. Els nervis i la pressió van passar una mala jugada a l'equip, poc solidari i amb fort protagonisme de les individualitats al Nou Estadi, com no sol ser habitual. Ni Bono, que va quedar exposat al centre de la diana, va tenir el seu millor dia, ni tampoc la defensa, un Mojica desconegut, ni una davantera inofensiva i contemplativa. El mig del camp, amb l'absència de Pere Pons, va convertir-se en un paradís pels locals. L'experiència i la veterania d'Eloi esdevindran vitals contra el Saragossa, i és que amb la baixa de Pons, podria forma al costat de Granell. Enguany, com reconeixia el capità avui, l'equip està poc acostumat a aquest tipus de partits, i això, a vegades, juga males passades.
Jordi Pineda.
Comentaris