Una setmana plena d'eufòria i celebracions precedia l'última jornada de lliga més plàcida pel Girona en els últims anys. La tensió competitiva per assolir els objectius marcats es deixava a un costat, i el partit a Còrdova es reservava simplement per gaudir noranta minuts més del millor equip de la història del club i per tancar de forma definitiva un cicle de fantasia liderat per Pablo Machín. Davant un equip que, amb la permanència a la mà, tampoc pugnava per assolir cap fita, i sense afectació del resultat a tercers, es presentava com un partit immillorable per gaudir i realitzar els comiats pertinents. I és que alguns jugadors estaven vivint les últimes hores junts dins d'un vestuari.
És el cas, probablement, de Richy o Felipe, entre altres. Els dos veterans capitans, que van arribar fa sis anys a l'entitat, han esdevingut pilars fonamentals tant en el Girona que lluitava per la permanència, com el que en fins a quatre ocasions amb ells a l'equip ho ha fet per l'ascens. De fet, el davanter barceloní, que ha estat a Montilivi en tres etapes diferents, fins i tot va arribar a competir amb l'entitat gironina, ara fa onze anys, a Tercera Divisió. Però mentre que ell sí que va ser titular, i va completar el partit sencer anotant un gol, el seu últim gol i l'últim gol del club a Segona A, Richy va haver d'esperar el seu torn a la banqueta. Un torn que, per circumstàncies que només pot saber Machín, malauradament al final no va arribar. Jugadors clau en l'any de la catàstrofe del Lugo com Cifu, Ramalho, Aday, Granell, Eloi o Sandaza, que dos anys després va repetir dupla amb un dels seus millors socis aquell curs, el ja citat Feli, van completar l'onze al costat d'altres habituals, com Alcalá, o amb menys minuts, cas de René, Kiko Olivas o Juan Cámara.
El Girona va començar dominant la possessió de l'esfèrica. Amb la tranquil·litat de saber que el resultat era intranscendent en la lluita per Primera Divisió, finalitzada amb èxit el cap de setmana anterior, els deixebles de Machín es permetien oferir un joc més vistós que el de les últimes jornades, i les primeres aproximacions no es feien esperar. Una gran jugada de Cámara als deu minuts acabava amb un xut rebutjat de Felipe, el mateix Felipe que cinc minuts més tard assistia a un Sandaza desencertat. Una tímida reacció de Marković en la següent jugada va esdevenir el preludi d'un notori canvi de guió. El control es va equilibrar, i el Còrdova, letal amb Javi Galán per la banda esquerra, que va desbordar a Ramalho, va plantar-se amb perill a l'àrea gironina, però Piovaccari no va estar encertat a rematar dues accions altament manifestes de gol. L'alt ritme de la cita va anar disminuint a mesura que s'aproximava un descans al qual s'hi va arribar sense gols.
Millor no podia començar el segon temps. Felipe Sanchón va recollir una pilota solta propera a la frontal de l'àrea gran del Còrdova, i després de girar-se i encarar el defensor, el menut davanter barceloní, en una demostració de la qualitat que encara conserva, va picar la pilota per sobre d'un Razak avançat, des del balcó de l'àrea, fent entrar la pilota per l'escaire i embogint de felicitat no només ell, sinó tots els seus companys i preparadors, tant a la gespa com a la banqueta, i els afeccionats, no només els pocs desplaçats al Nuevo Arcángel, sinó també els que des de casa seguien les evolucions del partit. I no era per menys, i és que després d'una temporada molt dura, on amb prou feines ha gaudit d'algun minut, i la qual ha sacrificat per poder continuar al costat del Girona, anotava l'últim gol a la categoria de plata abans d'emprendre el repte a la d'or. Un gol que podria esdevenir també el seu últim amb la samarreta blanc-i-vermella, i que arribava després de dos anys en blanc. La importància de dos gols que van permetre la remuntada a l'equip local, un de rigorós penal transformat per Piovaccari i l'altre fruit d'una genialitat de Carlos Caballero, va esdevenir relativa, i malgrat que el Girona va desaparèixer en atac i va caure derrotat, res va impedir celebrar la cloenda d'un curs històric i en absolut va desmerèixer el més que probable comiat, a falta de l'última paraula de la direcció esportiva, de dues llegendes a l'entitat: Els ja citats Felipe i Richy.
Més que una valoració d'un partit intranscendent i que va esdevenir un tràmit inevitable abans d'acabar el curs, les últimes línies seran dedicades als agraïments d'una temporada per a la història. En primer lloc, toca donar les gràcies a un Pablo Machín que va arribar fa tres anys i mig a un equip que se'l donava per descendit, i després de salvar la categoria, ha aconseguit lluitar incasablement i sense defallir els tres anys pròxims per l'ascens, fins que s'ha aconseguit. Gràcies també a tot el cos tècnic que ha contribuït a la gesta, i a tot el personal del club que ha treballat per fer un millor Girona, però sobretot, gràcies a tots els jugadors que s'han deixat la pell per aquesta samarreta, i que han lluitat a entrenaments i partits per l'escut. Tots mereixen un enorme reconeixement, també els que hi van contribuir en el passat, i malgrat que m'agradaria citar-los un per un, acabaré amb una menció especial als tres capitans. Tres capitans, Richy, Eloi i Felipe, que les han vist de tots colors a Girona. Des de Tercera, Segona B, salvacions agòniques, ascensos frustrats a Primera Divisió, moments crítics per la supervivència de l'entitat, impagaments, un president en busca i captura... Com he dit, de tots colors. Per això, malgrat que per algun pot esdevenir l'últim curs a Montilivi, mereixien un final així. Un final alegre amb una gesta històrica. I és que per més que tots tres hagin tingut una participació escassa, tenen gran part de la culpa que s'hagi consumat, i per fi podran dir: "Vam deixar el Girona a Primera". Sense la vostra aportació en els últims sis anys, i també en altres etapes, el club no estaria on està. Moltes gràcies, també!
Jordi Pineda.
Comentaris